Mans, cor i fang

Davant meu, a la taula de treball, hi ha un tros de fang, humit, olorós, amb l’essència de totes les terres, tot un món, tan antic i tan contemporani alhora.

Sento sempre la mateixa emoció quan començo una figura. Puc explicar una història. Serà un home o una dona, potser un nen, però sempre, sempre, formaran part del gran esdeveniment que explicarà una persona en el seu pessebre.

No poden ser simples ninots; totes i cadascuna d’elles han de reflectir un sentiment. Són els actors que, una vegada ocupen el seu lloc a l’escenari, poden fer triomfar o fracassar una obra.

La creació d’una figura ha d’unir inspiració i tècnica. La inspiració, la idea, pot arribar a través d’un gest que hem vist en el nostre dia a dia, a través de les nostres vivències, pel sol fet de mirar al nostre voltant i explicar les històries que veiem. Abans de la realització passarem per la fase d’informació, cóm volem representar aquesta idea.

I finalment haurem de tenir la tècnica i l’habilitat necessària per desenvolupar-la. La tècnica és el vehicle amb el qual transmetrem el nostre estil, la nostra imaginació, la nostra manera de veure el  món i, fins i tot,  la nostra manera de ser. L’artesà, l’escultor, el figurista, o qualsevol altre nom que vulgueu donar a les persones que tenim aquest ofici, deixarà molt de si mateix en cada peça que faci.

El material i els instruments no poden ser més bàsics i senzills: argila i “palillos”, i sobre tot les mans, i per sobre d’aquestes el cor. I també és important que el fang parli mentre el treballem, ja que sempre té coses per dir i ensenyar.